El Decaleg - La mentida autonomista

La mentida autonomista

La llei marcial a Catalunya durant més de la meitat del s. XIX per conflictes diversos (pronunciaments, carlinades, revoltes obreres...) que també incloien el desencaix dels catalans a Espanya, amb un centenar llarg de lleis prohibint usos particulars del català, arribà el s. XX, i després de la dictadura d'en Primo de Rivera, i el marcit parèntesi de la República que recuperà l'autonomia administrativa de la Mancomunitat sota el nom d'Estatut (en comptes del federalisme del que els republicans espanyols s'havien omplert la boca), 40 anys de dictadura franquista substituí tota una generació, i educà unes quantes més sota els preceptes nacionals feixistes. Mort Franco, s'albirà la democràcia, es restablí la Generalitat, i posteriorment s'aprovà la nova constitució, una democràcia bruta de silencis i oblids, tacada de sang, i una constitució desnerida, sota supervisió militar i curulla de nacionalisme espanyol. I 30 anys després la constitució encara és intocable, puix el nacionalisme espanyol no permet cap pas endarrera respecte a aquell texte tardofranquista, ni tant sols que una llengua amb uns 9 milions de parlants, la catalana-valenciana-mallorquina, pugui usar-se al Parlament o al Senat espanyols, o als ministeris. Reduir la llengua de 9 milions de persones a llengua de segona categoria no és altra cosa que xenofòbia. I 30 anys han calgut per a que, forçat per les circumstàncies, finalment es publiquesin les balances fiscals on hom pot constatar que, com al segle XVIII, el XIX i el XX, durant la democràcia l'Antiga Corona d'Aragó ha estat proveïnt sense mesura l'Espanya castellana, sense rebre ni un "gràcies", més aviat un "a prendre pel cul".

I en aquell marc de convivència que hom votà, qui no votaria vers sortir d'una dictadura feixista?, s'intentà encabir Catalunya i el País Basc, i en menor mesura Galicia i el País Valencià. S'inventà l'estat de les autonomies, quelcom ni carn ni peix, una aparença de descentralització que els era absolutament igual a l'Espanya castellana, car ells ja disposaven d'un estat propi, però que quedava totalment curt per a les altres nacions de l'Estat espanyol.

Per a evitar que les veus de Catalunya, Valencia i Mallorca s'aixequesin plegades, s'usà l'eficient estratègia del dividir per vèncer. S'escampà l'odi i la rancúnia atiant el minoritari secessionisme lingüístic i el fals greuge compatariu, fins arribar a un punt d'histèria col·lectiva en que, per exemple, hom podia creure que uns imaginaris tancs catalans anexionarien València. Es feu des de la dreta amb procediments feixistes, incloent agressions de tot tipus. I des de l'esquerra es feren fora els socialistes valencians històrics per a que la gent de Suresnes, ja còmodament plantada a Madrid, poses a dit una cadellada submisa als dictats de la capital abans que les necessitats del poble a qui servian, i que de sota mà permeté o fins hi tot encoratjà el secessionisme i l'odi entre germans. Altrament, també es cert que una part del catalanisme caigué de peus a la galleda i feu el joc al nacionalisme espanyol, sense posar per davant els legítims sentiments nacionals valencià i mallorquí.

I així estem, encara arrebossats en la mentida que es bastí en morir Franco, i les reedicions de tot plegat, de la misèria autonomista, i de l'odi i la rancúnia propagats pel nacionalisme espanyol als territoris que un cop foren Corona d'Aragó. Fa pocs mesos, la dreta espanyola posava falques radiofòniques a l'Aragó incitant a l'odi lingüístic per a no reconeixer l'idioma català a la Franja, i l'esquerra espanyola (inclosa la "federació catalana", per omisió) distingueix entre català i valencià davant la Unió Europea, o a diverses pàgines web d'organismes oficials depenents del govern espanyol, i no dona cap pas per fer ajudar al català a ser reconegut a Europa. La primavera del 2010, els compromisaris que han escollit nou cap de les dretes espanyolistes a les Illes Balears, han obligat amb xiulets a que aquest s'expresés en castellà. Aquesta és Espanya, la unidad de destino en lo universal, dit d'altra manera la xenofòbia vers la diferència, es manté inalterable governi Primo de Rivera, Negrin, Franco, el PP o el PSOE.

I mentre ens barallem, o gastem les forçes en augmentar missèrrimament l'autonomia, l'Estat, el veritable estat, fa 30 anys que continua la labor franquista de reduir a anècdota les cultures no castellanes, i de xuclar fins a l'expoli diners dels antics territoris de la Corona d'Aragó, a canvi de engrunes (o insults gruixuts si algú gosa demanar explicacions).

Recordeu la desesperada campanya "Teruel existe"?. Si hom fes unes balances fiscals de la Corona d'Aragó vers la resta de l'Estat espanyol dels darrers 30 anys de "democràcia", s'adonaria de la raó per la que, per exemple, els ruinosos AVEs creuan la meseta en totes direccions, però no entre Perpinyà i Alacant, i en definitiva, perque, no som un lloc comparable a Alemanya en progrés econòmic i social, "alló que veritablement importa a la gent", que diuen els nacionalistes espanyols d'esquerra i dreta amb el peu posat sobre el nostre coll.

Però sense comptar moviments de protesta anteriors al 1714 contra la política menada des de Madrid, i malgrat la neteja ètnica que representà el 1714 i anys posteriors, els catalans no ens aturem. Tenim la Representació davant Carles III, l'intent federalista durant la Gloriosa, i després durant la Primera república, el Memorial de Greuges davant l'Alfons XII, l'intent de la Mancomunitat, l'intent de l'Estatut de Nuria (amb retalls severs a Madrid, acusacions de que Espanya es trenca, manifestacions multitudinaries a Barcelona, i intent de cop d'estat), la proclamació de la Republica Catalana dins la República federal Espanyola, l'Estatut de Sau, i l'actual Estatut, retallat en alguns aspectes per sota del de Sau, tot plegat dona fe que això d'ara no és un caprici, sinó un moviment de fons fortíssim, d'un poble sencer vers la llibertat, democràcia, i prosperitat, que només pot ser aturat mitjançant el totalitarisme, militar, o pseudodemocràtic. Per sort, el món es torna civilitzat, i Europa no consentirà que l'exèrcit espanyol torni a massacrar al poble per enèsim cop.