El Decaleg - Com arribar-hi

Fa basarda la hipocresia dels que diuen que l'esport no es pot usar per a fer política. Això de la Roja, i la Armada espanyola, i tanta altra morralla propagandística s'ho haurien de fer mirar. Tot i que vingui de molt abans, durant el mundial de futbol, els comentaristes esportius feien vindre basques de les parrafades ideològiques que deixondaven, sense el més mínim rubor. Però es clar, només ho poden fer ells, perque això seu és "patriotisme", no pas "tonteries regionalistes" e insolidàries com les nostres. I això sense comptar els missatges ultranacionalistes que ens fiquen a casa nostra sense el nostre permís amb l'excusa d'anuncis publicitaris.

Preparem-nos, això només fa que començar, i el primer moviment del nacionalisme espanyol és dividir la societat catalana en dues, convertir-nos en una societat enfrontada com la basca. Per aixó els terroritza que el nostre independentisme sigui inclusiu, de tot-hom per a tot-hom. La feina la fan des de fa anys grupúsculs ultranacionalistes com el PP, C's, i UPyD, però si s'hi posa el govern espanyol, pintaran bastos. Només cal veure quan s'hi va posar contra el reconeixement del patinatge català, a Fresno, i s'en va sortir. Un estat te calers i influència i juga molt brut. I la seva jugada, aquí i a la resta de l'estat és la desinformació, hi ha milions de ciutadans espanyols que han begut de les fonts nacionalistes castellanes tota la vida, i que diàriament reben notícies tergiversades, comentaris que ens fan antipàtics, dosis de rancúnia. Passat l'Ebre no hi ha un canvi genètic que mena al totalitarisme, sinó segles de informació tergiversada, que encara continua avui en dia. Per més campanyes de pedagogia que es facin, qualsevol que hi tingui relació habitual sap que hi ha una barrera mental totalment infranquejable fins hi tot per a gent que "ens te simpatia". No entenen cap altra nació que l'espanyola i cap altre idioma que el castellà, com si encara visquesin a l'època de Franco.

Per això, cal tindre-ho sempre present: ningú farà la feina per nosaltres. A la resta d'Espanya els nostres requeriments democràtics, la nostra opinió, la nostra manifestació del 10J els importa una merda, com nosaltres mateixos no els importem una merda, excepte pel que fa als nostres impostos, que després gastaran en els seus cortijos, AVEs ruinosos, autovies gratuites, museus madrilenys, absorcions d'empreses catalanes (seria intersant saber que obtindran els membres del consell d'administració de Caixa Botiflers per actuar com ho han fet), Institutos Cervantes monolingüístics, i primes estratosfèriques per a guanyar el mundial de futbol, per exemple. Cal recordar que durant la llunyana guerra del Rift, quan la setmana tràgica, el govern espanyol es gastava una burrada en pagar mensualment soldades a milers de "moros buenos", gent influent, caps de tribu, etc., per a que domessin al seu poble, i el menessin vers la condició de colònia pacífica, en comptes d'esdevenir "moros malos".

Cal armarse de paciència vers els intolerants que tenim a Catalunya, explicar i raonar, donar sempre l'altra galta, per no oferir excusa a "l'estat protector" i el seu exèrcit de jutges, policies i militars, però això si, no recular mai, sempre una passa endavant. Amb l'embranzida de les consultes populars, des de la manifestació del 10J ja em començat a mirar Espanya pel retrovisor, molt aprop encara, però pel retrovisor. Endavant, sempre endavant.

I que cal fer?. És tant senzill com:

+ usar el català de forma amable però sense cedir
+ asociar-se a organitzacions com Omnium cultural o el CNN, la quota dels quals és perfectament asumible, i lluiten diàriament pels nostres drets culturals i la nostra economia.
+ votar opcions que diafanament, sense ambiguetats, s'hagin adonat de la presa de pel col·lectiva que han sigut els darrers 30 anys de democràcia, pels autonomistes, i pels federalistes als qui l'esquerra espanyola els felicitava per ser tant "d'esquerres", mentre amb l'altra mà els prenia la cartera.