El Decaleg - Banderes i nacions

Diu el diccionari de l'Enciclopedia catalana,

nació: f DR/POLÍT Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.

[s. XIV; del ll. natio, -ōnis 'naixement; raça; nació', der. de natus, -a, -um, participi de nasci 'néixer']

Diu el Real Diccionario de la Lengua española:

nación. (Del lat. natĭo, -ōnis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

4. f. coloq. p. us. nacimiento (‖ acción y efecto de nacer). Ciego de nación.

5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

de ~.

1. loc. adj. U. para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

Diu el diccionari Merriam-Webster:

Main Entry: na·tion

Pronunciation: ˈnā-shən

Function: noun

Etymology: Middle English nacioun, from Anglo-French naciun, from Latin nation-, natio birth, race, nation, from nasci to be born; akin to Latin gignere to beget — more at kin

Date: 14th century
1 a (1) : nationality 5a (2) : a politically organized nationality (3) : a non-Jewish nationality <why do the nations conspire — Psalms 2:1 (Revised Standard Version)>
b : a community of people composed of one or more nationalities and possessing a more or less defined territory and government
c : a territorial division containing a body of people of one or more nationalities and usually characterized by relatively large size and independent status
2 archaic : group, aggregation
3 : a tribe or federation of tribes (as of American Indians)

Diu el Centre Nationale de Ressources textuelles el lexicales francès:

NATION, subst. fém.

A. −Vx. Groupe d'hommes dont les membres sont unis par une origine réelle ou supposée commune et qui sont organisés primitivement sur un territoire. Synon. gent¹, tribu. Ces derniers [les Bitchys] habitaient plus au sud, mais peut-être à moins de sept à huit lieues: car ces nations, comme celles du Canada, changent de nom et de langage à chaque bourgade (Voy. La Pérouse, t.3, 1797, p.62):

B. −1. a) Groupe humain, généralement assez vaste, dont les membres sont liés par des affinités tenant à un ensemble d'éléments communs ethniques, sociaux (langue, religion, etc.) et subjectifs (traditions historiques, culturelles, etc.) dont la cohérence repose sur une aspiration à former ou à maintenir une communauté.

2. Groupe humain stable, établi sur un territoire défini constituant une unité économique, caractérisé par une auto-conscience ethnique (marquée par l'idée de la communauté d'origine et de destinée historique), une langue et une culture communes, formant une communauté politique personnifiée par une autorité souveraine et correspondant à un stade évolué du mode et des rapports de production.

De la definició de la Real Academia de la Lengua es desprengui amb absoluta claretat que Catalunya és una nació, puix ´es un territori definit on viuen persones amb una cultura pròpia, i el govern de la Generalitat es remunta a 1359.

Alhora, de les diferents definicions fàcilment es desprén que el sentiment de pertinença a una nació és el nacionalisme. I poc o molt, fins hi tot els paries de la Terra, refugiats en camps perduts dels que ningú se'n recorda, que expliquen als seus fills unes determinades rondalles, en un idioma específic, i els ensenyen un valors propis, esdevenen nacionalistes. I seguint el raonament, quan s'ataca al nacionalisme, sempre s'ataca des de l'imperatiu moral (contra el totalitarisme davant d'una barbarie), o des d'un altre nacionalisme, puix el no-nacionalisme no existeix.

Hi ha la llavor totalitaria dins tot nacionalisme?.Són tots els nacionalismes iguals?. Això es com preguntar si totes les nacions son iguals, i si dins les nacions hi ha la llavor totalitària. La història ens dona compte de cada nació, i per tant de cada nacionalisme, i en aquest sentit el nacionalisme espanyol te un full de serveis, al llarg dels segles fins avui mateix, que esgarrifa.

Mirant el món i la història, hom pot comprobar que hi ha nacionalismes agressius, colonialistes, que en casos extrems arriben a la neteja ètnica, premeditada, o en forma de voluntat al llarg dels segles, i d'altres de defensius, de qui intenta sobreviure al colonialisme agressiu. Mirant Espanya, hom hi pot trobar aquests dos nacionalismes, l'agressiu, colonial, i el defensiu, anticolonial. Pot trobar el primer, el nacionalisme castellà, que al llarg del temps s'apropia del terme Espanya, promou centenars de lleis impositives, ha atacat molts cops fusell en mà al segón, i avui en dia, en plena democràcia s'atreveix a dir que l'anticolonialisme català és qui l'ataca, pel fet de promoure dins la cooficialitat de català i castellà, la preferència administrativa del català, com a llengua pròpia, o fer lleis suposadament agressives (com la del cinema, que vol el 50 % dels doblatges cinematrogràfics per Catalunya sigui en català, i no com ara que el castellà copa el 92%).

Tot i rebutjar el nacionalisme com a ideologia, deia en Joan Fuster "Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho". La contradicció s'explica a arrel de la situació particular d'en Fuster. Quan un nacionalisme agressiu s'expandeix ocupa espais d'altri, parell a l'expansió de la nació que representa. Per a conquerir espais hi ha un ventall d'opcions, començant per la intolerància, i passant per la deslleialtat i traició, i la militar de tota la vida. I tota la faramalla es basteix amb les clàssiques mentides, com la d'acusar al pobles aliens de qualsevol perversitat (els mitjans de comunicació espanyols hi tenen la mà trencada en això). La darrera falòrnia en aquest sentit es diu no-nacionalisme, una mentida que cau quan, tard o d'hora, els no-nacionalistes s'embolcallan amb la bandera de la seva nació i s'alineen amb el colonialisme.

I què vol la majoria de Catalans?, senzillament viure tranquils, tindre un lloc de treball, escola per als fills, un sistema democràtic i social avançat..... Per quins set sous els catalans han d'estar constantment defensant-se del nacionalisme espanyol i la seva ànsia totalitària i xenòfoba?. La gent només vol viure amb normalitat sense haver de reclamar constantment pels seus drets, cultura i diners. Però el nacionalisme espanyol no ho entén, perque la natura dels nacionalismes agressius es basa en la imposició.

I a més de l'agressivitat d'alguns pobles, quin és un altre dels problemes del nacionalisme?. Quan algú usa la nació i la bandera per amagar interesos propis. Ha passat, passa i passarà, i cal rebutjar-ho, car és un atac directe a l'ànima del poble. Però, altrament, fa molt lleig aquesta acusació quan prové de nacionalismes com l'espanyol, que no es veu l'enorme gep, o de gent que s'embolcalla amb altres banderes, com ara el progressisme, per a viure a cor que vols de l'erari públic.

Fa gràcia l'exercici d'hipocresia de persones pertanyents a nacions complertes, amb un estat al darrera, com ara Espanya, França, Italia, o Alemanya, per dir-ne alguns països, que es creuen amb el dret de vetar que altres pobles puguin esdevindre estats. Les seves nacions, els seus pobles, són estats, fins hi tot protegits com a tals per exercits, però altres pobles no poden esdevindre estats, no és això ultranacionalisme?.

Però encara és més hipócrita l'explicació que en fan, en una demostració de mesquinesa sense límits, assenyalant amb el seu dit acusador al pacífic i democràtic nacionalisme català, tractant-lo de monstre, i obviant que els seus respectius nacionalismes són causants de centenars de milers, fins hi tot milions, de morts innocents.

.