El Decaleg - És Espanya una nació?

És Espanya una nació, o el per què de la constant agressivitat d'Espanya

Deia el polític i escriptor andalús Alcalà Galiano al seu llibre "Indole de la revolución de España de 1808", publicat el 1839, que hi havia "necesidad de hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora."

Aquesta franquesa és molt inusual, tot i ser una anàlisi més que fonamentada, puix l'Estat que hom anomena Espanya és la suma d'un conjunt de nacions diferenciades, i per tant com a molt el que els anglosaxons entenen per nacionalitat, que no una nació.

Per què l'encabotament castellà amb la única nació?. Tenint en compte que Castella s'apropià del terme "Espanya" durant el segle XVI, de sobte la nació castellana es troba amb un concepte geogràfic que li va ample, puix inclou diverses nacions. De portes afora no li presenta cap problema, els reis menan tots els territoris peninsulars i parlen a la resta del món només en nom de Castella. Però de portes endins la situació és diferent. En esdevindre Espanya, Castella pasa de nació a no-nació, i això no ho pot admetre ni permetre. Una situació que esdevingué insuportable amb la pèrdua de les colònies d'ultramar, quan el nacionalisme espanyol es veu forçat a centrar-se a la península. Així, a mitjans del segle XIX es reprén la tasca iniciada per l'absolutisme borbònic el segle anterior, fabricar espanyols espanyolitzar Espanya, entés com a castellanitzar Espanya, a imatge del que també feien els francesos en aquell moment.

Com esdevindre nació plena?, la solució, conscient o inconscient, sempre des de la supèrbia, per solventar la inexistència d'un marc nacional propi esdevé passar la piconadora a qualsevol diferència. Cal homogeneitzar, esborrar qualsevol altra nació, per a que la nació espanyola apropiada per Castella, i sota els valors culturals, històrics, i polítics castellans, sigui una realitat. Tot plegat arriba a extrems xenòfobs vers les altres cultures peninsulars, i es comú usar el menyspreu de la diferència, la minusvaloració (el dialecte català..., el dialecte galleg..., el basc ningú el parla...), per a justificar la superioritat castellana, i per tant qualsevol acció jurídica i militar en aquest sentit, pel bé de la -seva- nació espanyola.

Amb aquest afany, com a exemple, es pot constatar que el que havia sigut potencia cultural de primer ordre mundial, l'Al-Andalús, arriba als nostres dies reduit a flamenco i toros, i amb un ex-president espanyol reclamant recentment als àrabs que demanin perdò per ocupar "Espanya" durant 800 anys. I de la mateixa manera s'actua contra qualsevol altra cultura i nació diferent a la seva, gallegs, valencians, catalans, mallorquins, aragonesos, bascos.... Car si no aconsegueixen una Espanya monolítica i uniforme vers els valors i la cultura castellana, Espanya, la seva Espanya, no existirà com a nació.

Per això trobem avui dia, després de trenta anys de democràcia, que els partits de servitud espanyola, tant de dretes com d'esquerres, encara que s'autoanomenan democràtics perpetuen el mateix totalitarisme cultural de l'absolutisme borbònic i les dictadures feixistes, imposant la llengua i cultura castellana amb lleis de tota mena. Escoltin, vostés han d'aprendre tres coses, la primera història, la segona respecte, i la tercera, aprenguin gallec, basc i català i deixin de tocar el que no sona.

Tot plegat és trist oi?, doncs així de miserable és la realitat.