La darrera temptativa de seguir la via autonomista fou l'elaboració de l'actual estatut. Un text que cercava una solució definitiva a importants aspectes de la vida diària, començant per un dèficit fiscal que tenallava la Generalitat i alhora permetia a les comunitats subvencionades, veritables taifes, oferir uns serveis públics que nosaltres no ens podíem permetre. Alhora cercava un encaix raonable de Catalunya a Espanya mercés a una capacitat d'actuació propera a la federal.

Just a l'endemà de l'acord al Parlament català, els auto-anomenats federalistes plantejaren varies desenes d'esmenes de cara al Parlament espanyol, per a aigualir el text que acabaven de votar, fent just allò que tant critiquen dels altres, posar davant de tot el seu nacionalisme.

Alhora, s'encetà una campanya brutal als mitjans de comunicació espanyols de dreta i esquerra contra l'estatut català, que s'estengué al conjunt de la societat catalana, que rebé insults de totes bandes. Per a un senyor de Toledo o Sevilla, aviat fou palés que els catalans erem autèntics monstres, quan nombrosos líders de dretes i esquerres espanyols ratificaren les barbaritats. Com encara era poc, s'inicià a Andalusia una campanya radiofònica amb falques que incitaven a l'odi, i arreu de l'Estat espanyol un boicot comercial als productes catalans, una campanya que residualment encara continua. El pecat causant de tant càstig: voler modificar l'estatus quo tardofranquista.

Mentre, després una negociació duríssima sota la vigilància d'un pes pesant del nacionalisme espanyol,  del Parlament espanyol sortí un text esquilmat, que s'aprovà per Congrés i Senat, i es refrendà en referèndum. Una consulta que comptà amb una participació mediocre, per desafecció política, però també perque part de la població catalana volia prou més. Tot i així, el nacionalisme espanyol ràpidament s'apropià de l'abstenció. El mateix que fa amb les consultes sobiranistes, sense adonar-se que els resultats independentistes, aconseguits sense suport mediàtic ni institucional, ans al contrari, superan els dels seus partits polítics a els eleccions.

I per aquest camí de l'amargura, veritable calvari, en comptes de seguir la més bàsica lògica democràtica, l'Estatut va ser recorregut pel nacionalisme espanyol de dretes i d'esquerres vers el sanedrí de la nació espanyola, un tribunal constitucional format per membres posats a dit pels dos grans partits espanyols, segons la afinitat política de cada jutge. Un tribunal en els que el manat de la meitat dels membres havia expirat, o en el que alguns membres havien mostrat intolerància vers l'autogovern català, entre altres perles.

Així, després de patir durant uns anys, de filtrarse deliveracions secretes on s'esmentaven fortes retallades, el resultat de la interpretació neocentralista de la constitució tardofranquista de fa 30 anys ha sigut que els catalans no podem decidir res seriós per nosaltres mateixos, ni tant sols allò que només ens afecta a nosaltres, i que l'estat no està obligat a res respcte a Catalunya.

Però donat el fet, que els mateixos articles impugnats van ser copiats pels nous estatuts de diverses comunitats autònomes i votats positivament pel mateix nacionalisme espanyol que impugna el nostre text, aquests restaran vigents. Quina és la diferència d'apreciació?, que els altres territoris són "leales", tal com argumenten, en privat, els jutges del TC. Ja sabeu, dins Espanya cornuts i pagant el beure, perque si fossim "leales", trobarien algún altre motiu, p.e. la llengua extranya que ens dona per parlar des de petits.