QUI ES QUI

Partitocràcia: sistema de partits per dictar els destins dels ciutadans sense els ciutadans, les èlits dels partits menen el seu ramat de diputats, tampoc sense veu ni vot, però si sous i dietes escandalosos en comparació amb un treballador de a peu.

Disposa de menjadores a dojo per a fidels i amics, a més de per a polítics que van a la reserva, etc., en funció dels serveis prestats, en tota classe d'organismes públics, semipúblics, o intervinguts, fins hi tot les Caixes d'estalvis, els darrers ens sacrificats en pro del "be comú".

Llevat del nacionalisme ferotge dels partits de matriu castellana (patriotisme en diuen ells, com si, suposant Catalunya part de l'Estat Espanyol, defensar la supervivència de la cultura i economia catalanes fos antipatriòtic), la ideologia passa a un segon terme, substituida per aconseguir el màxim de poder el màxim de temps, sense cap consideració ètica.

Entre els partits catalans de matriu clàssica és fa obvi que s'ha arribat al final d'una etapa, i, de portes enfora, cadascú hi posa la seva recepta, el PSC el federalisme-autonomisme (l'estatut apedaçat, el retall del qual ells mateixos van denunciar agrament, resulta ara ser magnífic, una fita extraordinària, tot i que desprotegeix la cultura catalana i permet l'expoli econòmic),  CiU el concert econòmic, IC la reforma constitucional, ERC un referèndum independentista (que precisa del vist-i-plau previ del govern espanyol). Totes les propostes són brindis al sol, insults a la inteligència del poble, en un intent de conservar les menjadores, puix hom sap perfectament que no són asumibles per l'Estat espanyol.

PSOE: partit d'aparador, capaç de dir blanc i després negre, gastar milions d'euros en polítiques de decorat, i comprar vots mitjançant polítiques multimilionaries de subsidis i obres públiques ruinoses. Al crit d'esquerres, hi grimpa la mediocritat superba, delerosa de càrrecs i sous. L'únic eix fixe al llarg dels anys és el nacionalisme espanyol, en que s'aparella sense complexos de cap mena amb la dreta neofranquista. En aquest sentit sobta la branca dels "descamisaos", que usen un fals discurs d'esquerres per a postular un ferotge nacionalisme castellà. Sense criteris clars en res mes. Basen les seves campanyes permanents, i específicament les electorals en el discurs de la por al govern dels altres.

PP: partit en que desacomplexadament revifa el neofranquisme nacionalcatolic*, acull una fauna que fa feredat, a més dels clàssics grimpaires sense ofici ni benefici a la cerca de sillons i sous, tots ells embolcallant-se en la bandera quan es veuen acorralats en els seu argumentari decimonònic i totalitari. Ultraliberal en el sentit més ranci, xenòfob i pejoratiu del terme, copiant allò més arnat, clasista, i ultradretà  del discurs republicà dels EEUU. Sense criteris clars en res mes. Basen les seves campanyes, el·lectorals, o de fons, en la destrucció de l'adversari, la crítica despietada sovint basada en mentides, i en usar sense cap mirament allò que li pot donar algun rèdit electoral, com ara la immigració, la llengua, etc., fins a extrems de pura xenofòbia. En aquest joc, és característic de tota comptesa electoral l'us de l'atac a Catalunya, ço la seva societat, la seva cultura, les decisions democràtiques del seu parlament, per atiar el vot ultranacionalista espanyol a la resta de l'Estat. Tant els fot tot, només volen arribar al poder.

* a part dels postulats polítics coincidents, els propis membres, alguns en categoria de ministre, alcalde, etc., han alabat el règim de Franco, i alhora veuen amb normalitat que un partit com la Falange sigui legal.

PPSOE: conjunció d'elements del PP i el PSOE, l'únic eix del qual es el nacionalisme castellà, aplegar al màxim de càrrecs i sous possibles, i els negocis de sotamà, d'aquells amb senyors amb maletí, requalificacions i negocis estranys capaços d'arruinar províncies senceres.

PSC: delegació local del PSOE que parlant el català a la intimitat creu que ja serveix prou als catalans. Es diferència del PSOE per l'existència d'abrandats federalistes d'interés (interés pel silló i el sou), inexistents al partit castellà, que en aquest sentit concret no es tant hipòcrita. Al igual que el partit al que es subordina, no te altra ideologia que ocupar el màxim de poder. Encara més que el partit mare, sempre basen les seves campanyes electorals, o de fons, en el discurs de la por: "si no ens voteu vindrán els altres i hi haurà una apocalipsi canibal".

CIU: federació de partits caracteritzada per l'alternància de moderació extrema i grans declaracions, que fineix en tremolor de cames i poruguesa en els actes. Catalanista, ara es autonomista, ara constitucional, ara independentista, segons bufa el vent i les pressions dels grans industrials, aquells que no tenen altra pàtria que els diners. No saben que abaixant el cap i fent negoci amb la dignitat es perden bous i esquelles.



ERC: partit indenpendentista que amb la xacra de la lluita constant i despietada dels seus partíceps per liderar-lo, deriva cap a les posicions més inversemblants. Malgrat l'esforç voluntariós dels militants, esdevé prescindible per a quansevol projecte seriós vers Catalunya.

RCat: escissió d'ERC, que ha posat en evidència al partit mare, però que ha caigut en el mateix instint suicida. Incapaços per arribar a acords amb forces independentistes bessones.



SCI: partit novell i escumós, que, com RCat, te la independència i la regeneració democràtica com a principals metes, restant al marge de les opcions polítiques del dia a dia. Aquest mateix punt fort és alhora el punt feble. Incapaços per arribar a acords amb forces independentistes bessones, postulen la "sel·lecció natural", per aclarir el mapa de partits independentistes.



EU: partit de gent que no sap que estem al segle XXI. D'antuvi defensors a matadegolla de règims comunistes com el soviètic o el de Ceaucescu, avui dia son ferms defensors del règim cubà, però no per això volen viure a Cuba. Nacionalment no es diferència del PP o el PSOE.

IC: partit local de gent que no sap que estem al segle XXI, dins d'Europa. Nacionalment ambigu, puix les esquerres no son nacionalistes, segons ells. No s'aclareixen si són federalistes espanyols o federalistes europeus, que no és detall menor.



CUP: candidatura popular que d'aire fresc ha acabant comportant-se com els partits clàssics, amb l'afegit de viure dins uns postulats nacionals i socials superats de fa dècades per la realitat.



PNV: partit nacionalista basc que enten la natura de les polítiques nacionals, sense escrúpols, i així va a la seva, grans declaracions però a l'hora de la veritat vendria a sa mare per a tindre el rèdit desitjat. Si en tragués benefici nacional, no mouria un dit per defensar Catalunya de una hipotètica suspensió de la autonomia, per exemple.

A més hi ha altres grupúsculs, sindicats i organitzacions feixistoides, sovint dins l'órbita del PP, tot i que també algun a l'ombra del PSOE, curulls d'odi contra la diferència, que s'amparen en un fals antinacionalisme o en el constituonalisme per a escampar el seu ultranacionalisme excloent.

També hi ha els mitjans de comunicació afins. Els espanyols de suposades diferents tendències ideològiques, com El Pais, vers el Mundo o l' ABC, etc., beuen tots dels posits nacionalistes franquistes, i son recompensats per subvencions vàries, alhora que acusen als mitjans catalans de viure de subvencions.


De la judicatura millor no parlar, n'hi ha prou amb conèixer la història del TC i l'Estatut per a veure-hi una farsa de proporcions terrorífiques, però si volem un pessic de quelcom més planer i inteligible, n'hi ha prou amb la història de l'Eric i l'exèrcit del fènix per a endevinar el paper de la judicatura a l'auca, com botxí final, intocable, a mans de l'ultranacionalisme castellà.

.