Per exemple, quan el nacionalisme nazi ocupà França, no prohibí als francesos la seva llengua. És poc intel·ligent obligar a un poble acabat de sotmetre a usar una llengua desconeguda. Però en ocasions el nacionalisme més ferotge en envair un nou territori, que immediatament considera com a propi, prohibeix la cultura i llengua autòctones. És una pèrdua de temps, si no és que es tenen segles per davant per a insistir en el propòsit.

Llunyana en el seu inici, encara present en les formes, la assimilació castellana del Regne d'Aragó seguí els patrons entrellaçats de l'absolutisme i el nacionalisme més ferotge, un patró que ha aconseguit que aragonesos, valencians, illencs, i catalans, es considerin part d'aquesta farsa, i per tant deutors de les lleis, usos i cultura castellanes. La resposta a aquestes alçades del segle XXI, pot ser la comoditat, obviant el sentit comú que indica que un poble menystingut és un poble esclau. D'altres encara cercen, sempre inútilment, la cessió espanyola per a un encaix amable. Hi ha també els fills de la emigració, gent de cultura castellana que no entenen el problema. Aquestes posicions no s'adonen del binomi cultura-economia que empra el nacionalisme espanyol. Eradicar la cultura és el que es veu, i assimilar l'economia és el que es nota. Això és del franquisme i ja està superat?. Podríem parlar de les balances fiscals, de l'eix mediterrani, de la política de ports i aeroports, de la vampirització de grans empreses, etc.

Hom pot dir que estem molt bé, amb ampli autogovern, i que fins hi tot ens excedim en els nostres drets. De debó?. Si hom es nacionalista espanyol això és una veritat obvia. Però si hom segueix el fil històric fins avui mateix i copsa la realitat, pot adonar-se que vivim dins una gran mentida, en la que els catalans som una nosa dins la impol·luta nació espanyola, que vol ser una cultura europea com la francesa, l'alemana o l'anglesa, normals dins la uniformitat. Després de segles d'educació en aquest sentit, ja és quelcom cultural, totalment normal en el pensament espanyol. El mateix dia 31 de decembre de 2009, fa dos dies, en l'especial de Cap d'Any de Televisió espanyola, mitjà públic, sortia un personatge d'accent català en el seu castellà. La seva missió era incordiar a tort i dret reclamant pagaments. Estem tant acostumats a rebre clatellots que no ens n'adonem de la mesquinesa implícita. Per a poder fer-ho imaginem que el personatge que reclama pagaments fos un jueu. Alhora Portugal també era motiu d'una broma de caire nacionalista. Torna Quevedo.

En temps d'en Franco, un cop passats els primers temps de repressió continuada, la censura permetia publicar reflexions esquerranoses i fins hi tot reclamant la situació del català, sempre que es fes en castellà. Era el silenci.

Avui en dia, qualsevol que viatja per l'Espanya castellana es incapaç de copsar que hi ha altres cultures a l'Estat Espanyol. No hi ha cap referència als mitjans de comunicació escrits, ràdio o televisió. Els diaris publicats fora de Catalunya no en fan esment, ni en els suplements culturals. Malgrat tindre una literatura poderosa, els llibres escolars dediquen uns pocs paràgrafs a descriure la cultura catalana. En els mitjans públics, televisió i ràdio, la presència del català era major en el tardofranquisme que ara. Es la invisibilitat.

Silenci i invisibilitat, si una cosa no es veu no existeix. Sembla una estratègia estúpida, però a força d'anys te la seva recompensa. La manca de referents en cultura pròpia i la pregona marginació pels seus propis governs autonòmics, està fent del gallec i del valencià dues llengües híbrides, castellans mal parlats. El peix que es menja la cua, com més residual, menys útil esdevé la llengua, i per tant més residual. I en aquest punt, els falsos defensors del bilingüisme diuen que els idiomes evolucionen, però adduint la preponderància de la "lengua común en la que todos nos entendemos", no permeten cap oportunitat a que valencià i gallec siguin cultures normals. S'ha arribat al punt que malgrat els milions de valencianoparlants, a les Corts Valencianes s'escolta el valencià en comptades ocasions, de boca de grups marginals.

I els pírrics defensors de la normalitat bilingüe, generalment éssers que viuen tot el seu temps en castellà, protesten iradament quan hom els anomena totalitaris. Però no s'aturen en voler elevar el seu conflicte d'adaptació personal a la categoria social, coneixedors dels ecus que troben a l'Espanya castellana. Volen que el seu nacionalisme excloent reclami l'actuació disciplinària sobre aquella part de la seva Espanya, mitjançant la llei, o fins hi tot l'exèrcit espanyol, sempre disposat a aixafar dissidents, com s'observà durant la tramitació de l'actual estatut. Voldrian una Catalunya sense catalans, just el somni de qualsevol nacionalisme agresiu.

A més de les notres forçes, quines possibilitats tenim?. Només que el món vegi el nostre cas amb els seus propis ulls, no amb la visió tergiversada que li dona el nacionalisme espanyol. Aquesta tasca ja s'ha iniciat, i serà la que tregui els colors a l'Estat Espanyol en exposar les seves vergonyes.